9 de desembre del 2009

Llums de Nadal

Ja se sap, dir que hi ha crisi queda molt bé, encara que mentim. Encara que hi hagi gent sense llum (ja no diré ni tan sols sense menjar) i encara que haguem encès 50 km de llums de Nadal en una sola ciutat, tres setmanes abans de Nadal. Visc-a(?) Barcelona!
.
Doncs bé, tothom diu que són cars, no? I cap polític ens fa ni cas, no? Però potser és perquè no sabem argumentar bé, no creieu?
Són cars? Si, però també generen un munt de beneficis i fan augmentar el consum en la majoria de gent, fet que (suposadament) és bo per a la nostra economia. Potser caldria fer-se altres preguntes, anar més enllà de la qüestió econòmica: contaminen? tenen algun efecte en la ment humana?
De temes mediambientals no hi entenc, però és obvi que es pot parlar de contaminació lumínica extrema. De neurologia i psicologia encara n'entenc menys, però també és obvi que si quan hi ha més llumetes comprem més, deu ser per algo.
I ara deixeu-me afegir quelcom més, ni que sigui a tall de curiositat. Com molts ja sabreu, el meu nervi òptic va lent a l'hora de portar la informació visual al cervell. Què creieu que passa quan al meu ull li arriben moltes informacions visuals lumíniques diferents? Ja us ho dic jo: és com quan teniu un examen i teniu tant de temari per estudiar que no sabeu per on començar i us col·lapseu; el meu nervi òptic també es col·lapsa durant uns segons en que només veig llumetes disperses. Això, com deureu suposar, em diverteix enormement i em dóna encara un altre motiu més (per si no en tenia prous) per agraïr al meu alcalde aquestes llums de Nadal tan precioses i amenitzants.
.
P.D. consti que tan ecologistes com associacions de deficients visuals han fet ja diverses campanyes (aquí o en altres llocs) per demanar que l'ús de llums nadalenques sigui, com a mínim, moderat.

18 de novembre del 2009

20

Em costa de creure. 20 anys. Ho dius en dues síl·labes i et quedes tan ample, però no. 20 anys són milers d'instants als quals podríem posar tota mena d'adjectius. Són pocs si els compares amb els que ha viscut algú que ja passa de la vuitantena, són molts si els compares amb els d'un infant. I sí, tot això és ben òbvi, però cal parar un instant a reflexionar-hi.
Sóc qui sóc gràcies a (mai per culpa de) moltes persones i moltes situacions, així com gràcies a mi mateix. De vegades no tinc clar com sóc, però investigo, m'investigo. Reflexionar sobre un mateix no és pas dolent. Veure què tenim de bo i què de dolent, què fem bé i què fem malament, què volem mantenir i què volem canviar.
Aprofitant aquest moment dels 20 anys em vaig fer fa uns dies tota una llista de reflexions i objectius a curt termini. Marcar-se objectius i complir-los omple de satisfacció, molt més que no pas no fer res, això ho tinc claríssim.
Amb el temps, però, he escrit un altre objectiu per davant de tots ells: valorar totes les experiències i aprendre'n per igual, sense oblidar-ne cap i sense recrear-me tampoc en cap d'elles. Aquest objectiu ha sorgit gràcies a una fantàstica nit de celebració amb persones que valen molt la pena i que no s'ho imaginen i a una posterior reestructuració de les idees al trobar-me inmers enmig de tot el procés que representa una pèrdua.
Ambdues coses m'han permès observar certes contradiccions de la vida i apreciar-les. I viure-les i rememorar-les. I fins i tot plantejar-me els 20 des d'una perspectiva ben diferent.

5 de novembre del 2009

Senil

No ho sé, si algú em demanés com definir el que li passa a la meva àvia no sabria com definir-ho exactament. Podria dir les dades objectives: 91 anys, demència senil, pèrdua parcial de la visió i de la força per moure's, amb la dependència que això comporta.
Però qualsevol que passés una mica més de cinc minuts amb ella veuria que les definicions són curtes, imprecises. Per intentar definir-la abans has d'haver comprovat com t'agafa la mà, com busca les paraules a la seva ment i a la seva gola (ambdues ja bastant gastadetes), els gestos que fa quan algo no ho enten i quan ho enten però no li agrada, la seva desorientació, el seu nerviosisme repetitiu (gairebé obsessiu), la seva son a tota hora, les seves dificultats per menjar, la seva desesperació quan sent algo que sens dubte ja sap, etc.
Per contra, també has d'haver viscut els seus somriures dissimulats, els seus moments lúcids que sempre aprofita per omplir d'ironies i subtileses, els seus moments sincers (-Quin nét més pesat eh, àvia? - Molt (XD)) i tot el carinyo que durant tants anys havia estat guardant i que ara treu cada cop que amb un petó o una abrçada li proposes.
No ho sé, si algú em demanés com definir la demència senil en molts malalts no sabria com definir-la exactament. Potser em limitaria a dir: passa cinc minuts donant el millor de tu a alguna persona que ho pateixi. Descobriras que perds energia, però que després ets molt millor persona.

3 de novembre del 2009

Tota una experiència

Trobar-se amb el passat sempre resulta curiós. Més encara quan entremig d'aquell passat i de la vida present han transcorregut 7 anys i mig o més. Fins i tot quan portes mesos imaginant la situació, aquesta d'un moment a l'altre es torna imprevisible i descobreixes que serà dificil però, sens dubte, apassionant. I t'entregues al passat i al present amb energia.
Coneixes bé a tots els que tens davant, saps com eren de petits, saps què feien i aproximadament pots imaginar com deu ser la seva vida ara. Però les paraules després de tant de temps no surten al principi. I quan comencen a sortir ho fan carregades de vergonya i de dubtes. És només amb el pas de l'estona que comences a compartir records, a riure d'això o d'allò i a deixondir-te. I sobretot comences a fer quelcom que vaig trobar molt curiós: criticar.
Quan critiques obertament i els altres et donen la seva opinió sobre allò que has dit és quan realment et sents còmode. I després ho penses i dius: per què? Per quina estranya raó he necessitat (i m'ha donat la sensació que els altres també ho necessitaven) criticar algú per sentir-me millor?
Però bé, no responguem encara, no ens impacientem. Perquè el proper pas encara és més curiós (o incomprensible, digueu-li com vulgueu): comences a parlar d'amor o, més aviat d'enamoraments que tots anomenen amors. Però no importa el nom, el que importa i que un servidor es va quedar pensant és: Vam acabar la primaria amb 11 anys, com podem parlar d'enamorament? I com pot ser que encara estiguem tan... (no em surt la paraula) ... tan així (digueu-la vosaltres, jo no puc, en sèrio) com per anar-nos cridant per Via Laietana a les 11 i pico de la nit frases com: a tu t'agradava aquella, aquella us tornava bojos a tots, tu i tu tenieu un amor claríssim o aquella perdia el cul per aquest, (ALS 11 ANYS!!!! O FINS I TOT MÉS PETITS!!!!!) ????
*
Realment va ser tota una experiència retrobar-se amb 6 ex-companys del CEIP Tresfonts. Una experiència curiosa, divertida i memorable. Si mai teniu l'oportunitat d'organitzar quelcom semblant, encara que us costi, intenteu-ho, val la pena.

31 d’octubre del 2009

Hola!

Benvingut al meu nou blog!
.
"Aujourd'hui pas de prédictions, mon cheri." Aquest blog serà com sigui, sense més. Hi buscaré el meu camí escrivint-hi el que sorgeixi , quan sorgeixi. I el compartiré amb tu sempre que vulguis. Deixa'm començar amb tres desitjos estimat/da lector/a:
- Que el meu camí es nodreixi del teu
- Que el teu camí es nodreixi del meu quan tu així ho vulguis
- Que aquest racó de la xarxa avanci sense problemes
.
Gràcies per llegir-me!