5 de novembre del 2009

Senil

No ho sé, si algú em demanés com definir el que li passa a la meva àvia no sabria com definir-ho exactament. Podria dir les dades objectives: 91 anys, demència senil, pèrdua parcial de la visió i de la força per moure's, amb la dependència que això comporta.
Però qualsevol que passés una mica més de cinc minuts amb ella veuria que les definicions són curtes, imprecises. Per intentar definir-la abans has d'haver comprovat com t'agafa la mà, com busca les paraules a la seva ment i a la seva gola (ambdues ja bastant gastadetes), els gestos que fa quan algo no ho enten i quan ho enten però no li agrada, la seva desorientació, el seu nerviosisme repetitiu (gairebé obsessiu), la seva son a tota hora, les seves dificultats per menjar, la seva desesperació quan sent algo que sens dubte ja sap, etc.
Per contra, també has d'haver viscut els seus somriures dissimulats, els seus moments lúcids que sempre aprofita per omplir d'ironies i subtileses, els seus moments sincers (-Quin nét més pesat eh, àvia? - Molt (XD)) i tot el carinyo que durant tants anys havia estat guardant i que ara treu cada cop que amb un petó o una abrçada li proposes.
No ho sé, si algú em demanés com definir la demència senil en molts malalts no sabria com definir-la exactament. Potser em limitaria a dir: passa cinc minuts donant el millor de tu a alguna persona que ho pateixi. Descobriras que perds energia, però que després ets molt millor persona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada