20

Em costa de creure. 20 anys. Ho dius en dues síl·labes i et quedes tan ample, però no. 20 anys són milers d'instants als quals podríem posar tota mena d'adjectius. Són pocs si els compares amb els que ha viscut algú que ja passa de la vuitantena, són molts si els compares amb els d'un infant. I sí, tot això és ben òbvi, però cal parar un instant a reflexionar-hi.

Sóc qui sóc gràcies a (mai per culpa de) moltes persones i moltes situacions, així com gràcies a mi mateix. De vegades no tinc clar com sóc, però investigo, m'investigo. Reflexionar sobre un mateix no és pas dolent. Veure què tenim de bo i què de dolent, què fem bé i què fem malament, què volem mantenir i què volem canviar.

Aprofitant aquest moment dels 20 anys em vaig fer fa uns dies tota una llista de reflexions i objectius a curt termini. Marcar-se objectius i complir-los omple de satisfacció, molt més que no pas no fer res, això ho tinc claríssim.

Amb el temps, però, he escrit un altre objectiu per davant de tots ells: valorar totes les experiències i aprendre'n per igual, sense oblidar-ne cap i sense recrear-me tampoc en cap d'elles. Aquest objectiu ha sorgit gràcies a una fantàstica nit de celebració amb persones que valen molt la pena i que no s'ho imaginen i a una posterior reestructuració de les idees al trobar-me inmers enmig de tot el procés que representa una pèrdua.

Ambdues coses m'han permès observar certes contradiccions de la vida i apreciar-les. I viure-les i rememorar-les. I fins i tot plantejar-me els 20 des d'una perspectiva ben diferent.