Trobar-se amb el passat sempre resulta curiós. Més encara quan entremig d'aquell passat i de la vida present han transcorregut 7 anys i mig o més. Fins i tot quan portes mesos imaginant la situació, aquesta d'un moment a l'altre es torna imprevisible i descobreixes que serà dificil però, sens dubte, apassionant. I t'entregues al passat i al present amb energia.
Coneixes bé a tots els que tens davant, saps com eren de petits, saps què feien i aproximadament pots imaginar com deu ser la seva vida ara. Però les paraules després de tant de temps no surten al principi. I quan comencen a sortir ho fan carregades de vergonya i de dubtes. És només amb el pas de l'estona que comences a compartir records, a riure d'això o d'allò i a deixondir-te. I sobretot comences a fer quelcom que vaig trobar molt curiós: criticar.
Quan critiques obertament i els altres et donen la seva opinió sobre allò que has dit és quan realment et sents còmode. I després ho penses i dius: per què? Per quina estranya raó he necessitat (i m'ha donat la sensació que els altres també ho necessitaven) criticar algú per sentir-me millor?
Però bé, no responguem encara, no ens impacientem. Perquè el proper pas encara és més curiós (o incomprensible, digueu-li com vulgueu): comences a parlar d'amor o, més aviat d'enamoraments que tots anomenen amors. Però no importa el nom, el que importa i que un servidor es va quedar pensant és: Vam acabar la primaria amb 11 anys, com podem parlar d'enamorament? I com pot ser que encara estiguem tan... (no em surt la paraula) ... tan així (digueu-la vosaltres, jo no puc, en sèrio) com per anar-nos cridant per Via Laietana a les 11 i pico de la nit frases com: a tu t'agradava aquella, aquella us tornava bojos a tots, tu i tu tenieu un amor claríssim o aquella perdia el cul per aquest, (ALS 11 ANYS!!!! O FINS I TOT MÉS PETITS!!!!!) ????
*
Realment va ser tota una experiència retrobar-se amb 6 ex-companys del CEIP Tresfonts. Una experiència curiosa, divertida i memorable. Si mai teniu l'oportunitat d'organitzar quelcom semblant, encara que us costi, intenteu-ho, val la pena.
Jejeje, la veritat és que tens tota la raó. Quan un no sap com trencar el gel no n'hi ha prou amb agafar un glaçó i llençar-lo al terra, s'ha de buscar algun tret en comú, i als humans ens encanta criticar per naturalesa...
ResponEliminaJo tampoc he trobat la paraula. Saps? Al meu cole - bé i a tots suposo - ens casàvem de vegades... Qué absurdes aquestes ànsies per créixer i després quan només han passat 9 anys d'això, ens trobem de feina fins el capdamunt, estressats com professor d'anglès i amb una llista innumerable de coses pendents... I encara així, mil més que en vols fer -com ara comentar el blog d'un amic tot i tenir examen el dia següent...!-
Marxo ;) Ens veiem filòleg, m'ha agradat molt !
Casar-se.... si, és un dels temes q va sortir a la conversa, fins i tot ens casavem amb anells de paper de plata i amb un "capellà" XD
ResponEliminaM'ha agradat això d'agafar un glaçó i llençar-lo al terra jeje una imatge q es podria aprofitar literàriament ;)
Bé, gràcies pel comentari! Fins després!